7. Els reptes en matèria de drets humans en el segle XXI: els drets humans emergents


És evident que des de l’aprovació de la Declaració Universal de Drets Humans, el 1948, la societat internacional en el seu conjunt i una gran part de les societats nacionals han sofert transformacions de gran importància: canvis polítics, socials, ideològics, culturals, econòmics, tecnològics i científics que han comportat l’aparició de nous reptes i que demanen el reconeixement de nous drets. En rigor, podem afirmar que el concepte de drets humans emergents respon al dinamisme de la societat internacional contemporània i del Dret internacional, de manera que es pugui donar resposta a aquests nous reptes i necessitats. Així, aquest concepte —drets humans emergents— sorgeix pel fet que el reconeixement dels drets inherents a l’ésser humà és un procés en permanent evolució i actualització, que avança en funció de les necessitats i de les reivindicacions de cada temps i lloc. Aquest resultat és fruit de la consideració dels drets humans com la construcció no estàtica d’una teoria ètica aplicable a la condició i naturalesa humana. Aquesta teoria ètica té fonaments possibles centrats en els valors últims que hi ha darrere de cada tipus de drets. Uns i altres tenen una gènesi i un desenvolupament històric que assenyalen que ni estan definitivament proclamats, ni s’ha tancat el seu procés evolutiu.

Constantment s’exploren nous problemes o, si més no, noves perspectives des de les quals enfocar problemes tradicionals. Això no és més que l’expressió de la tensió existent en el desenvolupament històric dels drets: la que hi ha entre els problemes morals i polítics que justifiquen determinades reivindicacions i que tenen orígens remots, d’una banda, i les canviants circumstàncies socials, culturals i econòmiques en què aquells es plantegen i replantegen, sempre amb perfils i aparences noves, ja que, si bé la història condiciona el discurs dels drets, aquest és un discurs que sempre ha d’estar obert al futur i, en aquest sentit, el futur són els drets humans emergents, que, entre altres coses, estan cridats a fomentar grans canvis —entre ells, els que afecten el concepte i fonament dels drets humans.

Podríem dir que els drets humans emergents són un bon exemple que la renovació del discurs fonamentador dels drets és imprescindible no només per adequar les exigències morals a noves circumstàncies, sinó també per justificar noves pretensions morals. En aquest sentit, els drets estan cridats a ser efectius en escenaris canviants des de molt diversos punts de vista i el canvi sembla que cobri en el nostre temps un ritme no conegut fins ara.

Els drets humans emergents constitueixen un discurs renovador perquè qüestionen, remouen, revolucionen el codi de valors que fins ara hem manejat, i amb això qüestionen també el concepte de drets humans a què aquest codi ha donat lloc.

Així mateix, els drets humans emergents no apareixen només com a possibles elements integrants d’un pretès catàleg de drets humans, sinó també com un espai des del qual es puguin denunciar les deficiències del sistema politicoeconòmic nacional i internacional.


Per ampliar informació et recomanem que consultis els enllaços següents: