6. Mecanismes universals i regionals de garantia dels drets humans


El reconeixement internacional de drets humans no resol la qüestió del seu efectiu gaudi a escala individual i col·lectiva. Si bé és cert que la responsabilitat relativa respecte dels drets humans correspon a tots i cadascun dels estats que formen la comunitat internacional, tampoc és menys cert que la internacionalització dels drets humans ha generat l’expectativa que la protecció efectiva d’aquests drets hauria de tenir també una dimensió internacional. En altres paraules, s'espera, potser ingènuament, que les mateixes instàncies que han reconegut drets estableixin mecanismes efectius per protegir-los.

A escala universal de les Nacions Unides, aquesta expectativa és lluny de veure’s satisfeta. La comunitat internacional s’ha dotat, per mitjà de l’Organització de les Nacions Unides, d’unes institucions internacionals capaces de fer el seguiment i avaluar la situació dels drets humans en els diferents països: òrgans tant intergovernamentals com tècnics.

Entre els primers destaca el Consell de Drets Humans, hereu de l’antiga Comissió de Drets Humans i compost per 47 estats membres de l’ONU. En el si d’aquest òrgan subsidiari de l’Assemblea General hi ha diferents procediments de supervisió del comportament dels estats d’entre els quals destaca l’Examen Periòdic Universal, posat en marxa el 2007, un control més polític que tècnic pel qual passen tots i cadascun dels estats membres de l’ONU un cop cada quatre o cinc anys.

Entre els òrgans tècnics, la Conferència de Viena de 1993 va comportar l’establiment d’un Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, que està al capdavant de l’aparell burocràtic de la Secretaria dedicat a la promoció dels drets humans.

Per la seva banda, cada un dels tractats internacionals que hem examinat en l’anterior apartat estableix òrgans independents (comitès) dotats de diferents instruments de control internacional de les seves disposicions. Aquesta forma de creació mitjançant tractats internacionals representa un primer límit objectiu a l’efectivitat d’aquests òrgans pel fet que aquests tipus de mecanismes només es poden aplicar als estats part en cada un dels tractats en els quals es recullen. Els estats que no en són part, i que per tant no han acceptat les obligacions substantives establertes en cada tractat, no queden subjectes als instruments de control del tractat.

A més, hi ha una segona limitació de l’abast d’aquests comitès: molts dels convenis preveuen la possibilitat d’excloure l’aplicabilitat d’alguns mecanismes de supervisió, fins i tot entre els estats que són part. És a dir, un Estat pot ratificar un d’aquests tractats, i acceptar per tant les obligacions substantives que estableixen, i alhora declarar, d’acord amb les disposicions del tractat, que no accepta ser objecte de control per part del comitè, o bé senzillament no ratificar el protocol addicional al tractat principal que estableix aquest sistema de verificació.

En l’àmbit regional, els avenços en matèria de control del compliment són més notables. El Consell d’Europa (47 estats membres), l’Organització d’Estats Americans (35 estats membres) i la Unió Africana (55 estats membres) han elaborat instruments jurídics específics de drets humans que, a més d’establir el seu propi catàleg de drets, són especialment rellevants en tant que creen mecanismes internacionals de protecció d’aquests drets amb rang jurisdiccional o quasi jurisdiccional. El fet que la víctima d’una violació de drets humans pugui accedir directament a alguns d’aquests procediments i que, en determinades circumstàncies, aquests puguin dictar sentències vinculants comporta indubtablement un avenç en l’evolució del Dret internacional.


Resol la següent activitat d'aprenentatge a l'entorn virtual de formació Odissea.

  • M1_Activitat 8. Són incompatibles els mecanismes universals i regionals en matèria de drets humans?