5. La protecció específica dels col·lectius vulnerables i la persecució de les pràctiques especialment aberrants



Juntament amb el desenvolupament normatiu i l’ampliació dels drets humans reconeguts en la Declaració Universal per mitjà dels dos pactes, en el si de les Nacions Unides s’han elaborat una sèrie de tractats internacionals amb voluntat de regular aspectes monogràfics de la protecció dels drets humans.

Els tractats internacionals han complert un doble objectiu. Primer, han permès als estats vinculats pels convenis generals desenvolupar les seves obligacions i aprofundir-hi i, en segon lloc, han facilitat l’establiment d’obligacions internacionals particulars per a estats que no estan en disposició de signar algun dels pactes.

L’Assemblea General de l’ONU també ha recorregut a les declaracions de drets, tant com a pas previ per adoptar un tractat internacional (discriminació racial, tortura), com per desenvolupar drets establerts als pactes (minories nacionals o ètniques, pobles indígenes) o per afirmar drets humans emergents o de tercera generació (dret a la pau, al desenvolupament, al medi ambient). Atès el caràcter formalment no vinculant d’aquests instruments, i malgrat la seva rellevància com a motor en la formació del Dret internacional dels drets humans, en aquest apartat ens referim exclusivament als tractats internacionals adoptats sota els auspicis de l’ONU.



5.1. Primer grup de tractats internacionals


Un primer grup de tractats internacionals elaborats en el si de l’ONU ha incidit en la protecció dels grups vulnerables, com ara els refugiats (Conveni de 1951 i Protocol de 1967), la dona (1953 i 1979), els infants (Convenció de 1989 i Protocols de 2000 i 2011), els treballadors migrants i les seves famílies (1990) i les persones amb discapacitat (2006). Encara que cada un d’aquests tractats té les seves particularitats, tots ells es caracteritzen per l’adaptació i actualització dels drets humans clàssics, siguin civils i polítics o DESC, al col·lectiu que es vol protegir.

Per exemple, el Conveni sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació de la dona (1979) pretén combatre la discriminació contra la dona, entesa com tota forma de distinció, exclusió o restricció, que té com a base el gènere i que pretén establir una privació del gaudi per part de la dona dels seus drets humans i llibertats fonamentals. El Conveni obliga els estats part a adoptar mesures positives «sense dilació», de tipus legislatiu i administratiu, dirigides a assegurar que ni els agents de l’Estat ni les empreses o els particulars discriminin per raó de gènere. La discriminació positiva en favor de les dones, en canvi, està permesa. A partir d’aquesta premissa, el Conveni descriu una sèrie de drets en què cal ser particularment acurat pel que fa a la igualtat d’homes i dones: el dret de vot, la participació en els assumptes públics, el dret a la acionalitat, la igualtat davant la llei, incloent-hi idèntica capacitat legal en assumptes d’ordre civil, les relacions matrimonials i familiars, el dret a l’educació, el dret al treball i el dret a la salut. Un esquema semblant, encara que amb l’èmfasi en els drets que siguin pertinents a cada cas, se segueix en els altres tractats esmentats.




5.2. Segon grup de tractats internacionals


El segon grup de tractats internacionals adoptats a escala universal tracta de prevenir i castigar les pitjors vulneracions de drets humans fonamentals: genocidi (1948), discriminació racial (1966), tortura (1984) i desaparicions forçades (2006). De nou, l’esquema d’aquests tractats és similar: definició del tipus penal que es vol perseguir, compromisos jurídics i processals dels estats i cooperació internacional per aconseguir-los.

Per exemple, la Convenció contra la tortura i altres tractes cruels, inhumans o degradants defineix la tortura com un acte pel qual s’infligeixen a una persona «dolors o sofriments greus» per «obtenir una informació o una confessió, castigar una conducta, intimidar o coaccionar». L’autor del dany, als efectes de la Convenció, no és un individu qualsevol, sinó «un funcionari públic o una altra persona en l’exercici de funcions públiques, a instigació seva o amb la seva aquiescència». La definició planteja la dificultat de definir la gravetat dels dolors o sofriments, i de traçar una frontera amb «altres tractes cruels, inhumans o degradants» que també estan prohibits a la Convenció, però que queden exclosos de certes mesures de repressió, com ara l’extradició.

El Conveni de 1984 estableix que els estats part estan obligats a impedir els actes de tortura i els actes cruels, inhumans o degradants en tot el seu territori i en tota circumstància. La prohibició és, doncs, absoluta, sense cap tipus d’excepció, tal com ja era en la Declaració Universal o en el Pacte de drets civils i polítics. Els estats també han d’introduir mesures legals, fins i tot de jurisdicció penal i d’extradició, dirigides com a mínim a castigar la tortura comesa en el seu territori o per part dels seus nacionals. Així mateix, el Conveni prohibeix expressament que qualsevol persona pugui ser expulsada o extradida a un país on corri el risc de ser torturada.


Resol la següent activitat d'aprenentatge a l'entorn virtual de formació Odissea.

  • M1_Activitat 7. Creus que protegir col·lectius específics va en contra de la universalitat dels drets humans?




Per ampliar informació et recomanem que consultis l’enllaç següent: