3. La Declaració Universal dels Drets Humans


D’acord amb el mandat contingut en la mateixa Carta, el 1946 es va constituir la Comissió de Drets Humans amb una composició preliminar de nou experts i, definitivament, el 1947, amb representants de divuit estats membres. La seva principal tasca consistia a redactar una carta internacional de drets humans; un document complex que, en els seus orígens, es va pensar integrat per tres instruments jurídics i polítics diferents: una declaració, un tractat internacional i un programa d’acció. Les discrepàncies polítiques irreconciliables entre dos models antagònics d’organització política (la democràcia liberal i el comunisme) van trastocar els plans inicials. La declaració s’elabora i s’aprova en un termini relativament breu de temps; el tractat, però, va donar lloc a dos convenis diferents que no es van poder adoptar fins gairebé vint anys més tard, el 1966, i el programa d’acció mai va arribar a aprovar-se.

Declaració: text normatiu sense valor jurídic obligatori que recull un consens existent, però sense imposar obligacions concretes als seus destinataris.

Tractat internacional: acord exprés de voluntats entre subjectes de Dret internacional que estableix drets i obligacions per a les parts que voluntàriament l’acceptin.

Programa d’acció: declaració de voluntat de caràcter programàtica, sense valor jurídic obligatori, però que marca les línies directrius de futurs textos vinculants.


La Comissió de Drets Humans va nomenar ràpidament un comitè de redacció de la Carta Internacional de Drets Humans, integrat per vuit representants estatals: Austràlia, Xile, la Xina, els Estats Units, França, el Líban, el Regne Unit i la Unió Soviètica. Aquesta composició donava un clar biaix occidental o del primer món al comitè, en detriment de la representació d’altres sensibilitats culturals, socials o polítiques. No obstant això, es tractava d’una conseqüència inevitable de la composició mateixa de les Nacions Unides, integrada en els seus inicis per poc més de cinquanta estats membres lligats majoritàriament a la tradició política, social i cultural de tall occidental i liberal.

El comitè va decidir concentrar-se en el primer element de la Carta, la Declaració Universal, i deixar per a més endavant els altres textos. Amb aquest plantejament, el representant francès, René Cassin, va preparar un projecte de declaració que va sotmetre a un grup de treball restringit, integrat pels representants nord-americà, libanès i anglès, que al seu torn el va sotmetre a un comitè de redacció, sempre sota la supervisió de René Cassin.

El projecte de Declaració va avançar amb rapidesa, i en els mesos posteriors va ser sotmès a la Comissió de Drets Humans, el Consell Econòmic i Social i l’Assemblea General de les Nacions Unides.

L’Assemblea General va adoptar la Declaració Universal de Drets Humans en la seva Resolució 217 A (III), el 10 de desembre de 1948.


El resultat de la votació va ser molt clar: quaranta-vuit vots a favor, cap en contra i vuit abstencions. Aquestes abstencions reflectien les reticències dels països que se sentien menys representats en el comitè de redacció i que tenien més problemes amb el contingut de la Declaració per raons ideològiques i culturals:

  • sis països de l’Est (la Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits), recelosos de l’èmfasi de la Declaració en els drets i llibertats individuals,
  • l’Aràbia Saudita, per la possible incompatibilitat entre els drets humans i la llei islàmica, i
  • Sud-àfrica, que s’oposava a la consideració dels drets econòmics, socials i culturals en la Declaració.



3.1. Contingut


Tal com explica René Cassin, el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans es pot visualitzar com si es tractés d’un temple grec amb un pòrtic, quatre columnes i un frontispici.

El pòrtic, integrat pel preàmbul de la Declaració i els articles 1 i 2, reflecteix el substrat ideològic de la Declaració, que no és altre que la dignitat inherent a tot ésser humà. La proclamació de la dignitat humana es troba en la base dels drets humans i les llibertats fonamentals; implica el deure de tots els individus de comportar-se de manera fraternal entre si i té com a primera conseqüència jurídica el principi de no-discriminació en l’aplicació de la Declaració.

A partir d’aquí, Cassin distingeix quatre grans grups de drets reconeguts en la Declaració:

  • En primer lloc, els drets i llibertats d’ordre personal (articles 3 a 11), en els quals s’inclouen el dret a la vida i a la llibertat, la prohibició de l’esclavitud i de qualsevol forma de tortura, la igualtat davant la llei i la presumpció d’innocència o el dret d’accés als tribunals, entre d’altres.
  • En segon lloc, els drets dels individus en relació amb els grups (Estat, societat) dels quals forma part (articles 12 a 17), en els quals s’inclouen el dret a la intimitat, l’honor i la pròpia imatge, la lliure circulació i residència en un país, el dret a la nacionalitat, el dret a la propietat privada, etc.
  • En tercer lloc, els drets i llibertats de caràcter polític (articles 18 a 21), entre els quals s’inclouen els drets i llibertats d’opinió, expressió, culte, associació i participació política.
  • En quart lloc, els drets econòmics, socials i culturals (articles 22 a 27), com el dret al treball i a la seguretat social, els drets sindicals, el dret al descans, el dret a l’educació i el dret a participar en la vida cultural. Destaca en aquest grup el dret a un nivell de vida adequat, incloent-hi alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i els serveis socials necessaris.


Finalment, el frontispici de la Declaració (articles 28, 29 i 30) es compon de drets que assenyalen els vincles entre l’individu i la societat. En particular, el dret humà a viure en un entorn nacional i internacional en què els drets humans siguin una realitat, cosa que s’ha interpretat habitualment com el dret a la democràcia, a l’Estat de dret i al respecte del Dret internacional. També es fa esment de l’existència de deures envers la societat i la possibilitat d’establir límits a l’exercici dels drets humans, si bé només per llei i amb l’única finalitat d’assegurar el respecte d’altres drets i de satisfer les exigències de la moral, l’ordre públic i el benestar general en una societat democràtica.




3.2. Valor jurídic


Pel que fa al valor jurídic de la Declaració, podem dir que la Declaració Universal de Drets Humans està recollida en una resolució de l’Assemblea General que, com a tal, només té el valor d’una recomanació dirigida als estats membres de l’ONU. A més, el mateix preàmbul de la Declaració dóna a entendre el caràcter programàtic del text, és a dir, el seu paper com a fonament de la futura tasca normativa de les Nacions Unides en matèria de drets humans. En la perspectiva d’una ràpida negociació i adopció d’un tractat internacional que desenvolupés amb ple valor jurídic obligatori el contingut de la Declaració, aquest paper semblava més que suficient. Sense això, com hem vist, els instruments jurídics formalment vinculants van trigar molts anys a arribar (1966) i a entrar en vigor (1976). Aquest retard va fer que la Declaració es convertís en una icona, el punt de referència normatiu, a escala mundial, per a la protecció dels drets humans. Per això es va anar afirmant el caràcter jurídic vinculant de la Declaració. Aquest valor obligatori per a tots els estats sol basar-se en tres tipus d’arguments:

  • La Declaració constitueix una prolongació de la Carta de les Nacions Unides, la interpretació autèntica de la Carta quan aquesta fa referència als drets humans. En aquesta argumentació, que va sostenir el Tribunal Internacional de Justícia en l’assumpte del personal diplomàtic nord-americà a Teheran (1981), a conseqüència de la presa d’hostatges a l’ambaixada i als consolats dels EUA a l’Iran, la Declaració forma part de la Carta mateixa i ambdues comparteixen el caràcter de «gairebé constitució» mundial. Les referències als drets humans que conté la Carta, i a les quals ens hem referit anteriorment, havien quedat sense desenvolupar i la Declaració compleix la funció d’establir què pretén dir la Carta quan es refereix a drets humans. En certa manera, per tant, tots dos instruments es poden entendre com un de sol.
  • La Declaració, contínuament invocada pels estats, ha esdevingut costum internacional, és a dir, una norma obligatòria no escrita, obtinguda de la pràctica dels estats i en l’opinio iuris o convenciment que aquests tenen de la seva obligatorietat. En aquesta línia, pot semblar poc discutible l’existència de l’opinio iuris si hem de basar-la en les manifestacions públiques dels estats, tant individualment com col·lectivament, sobre el valor jurídic de la Declaració. En canvi, la pràctica dels estats sovint no es conforma amb el contingut de la Declaració i, encara que aquests comportaments es qualifiquin generalment de vulneració del Dret internacional, més que com a precedents de normes alternatives a les contingudes en la Declaració, l’abast i la generalitat de les vulneracions tenen unes dimensions que fan difícil afirmar amb rotunditat el valor del text com a costum internacional.

Opinio iuris: convicció jurídica que té un subjecte de Dret internacional sobre l’obligatorietat d’un comportament, d’una acció o d’una omissió.

  • El contingut de la Declaració forma part del Dret internacional en tant que principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades, en el sentit de l’article 38.1.c de l’Estatut del Tribunal Internacional de Justícia. Des de 1948, més de noranta constitucions nacionals han incorporat alguna referència a la Declaració en el seu articulat. Algunes, com l’espanyola de 1978, fan de la Declaració Universal el punt de referència interpretatiu de les normes constitucionals de protecció dels drets fonamentals. D’altres, com l’andorrana de 1993, incorporen directament la Declaració a l’ordenament jurídic intern. La Declaració es converteix, d’aquesta manera, en l’estàndard normatiu comú de les legislacions dels diferents estats i, per tant, es pot considerar com a principi general del Dret internacional. I això sense necessitat, a diferència del que assenyalàvem en l’argument anterior, d’haver de verificar una pràctica uniforme en aquest sentit per part dels estats.


En qualsevol cas, amb un o altre fonament, el consens al voltant de l’exigibilitat en dret de la Declaració Universal està generalitzat avui dia, no només entre la doctrina especialitzada, sinó en la mateixa pràctica internacional dels estats. Per exemple, tant l’antiga Comissió com l’actual Consell de Drets Humans de l’ONU, òrgans formats per representants estatals, han utilitzat i segueixen utilitzant la Declaració Universal com a base jurídica per a la seva actuació d’investigació i condemna de les violacions de drets humans comeses per qualsevol Estat de la comunitat internacional, amb independència dels tractats internacionals relacionats amb aquesta matèria que aquest Estat hagi pogut signar.


Resol les següents activitats d'aprenentatge a l'entorn virtual de formació Odissea.

  • M1_Activitat 4. Relaciona el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans amb els elements de la metàfora proposada per René Cassin.
  • M1_Activitat 5. Revisa el què has après sobre el valor jurídic de la Declaració Universal dels Drets Humans.