1. Noció i característiques dels drets humans


1.1. Noció


La idea que els éssers humans posseeixen alguns drets inherents a la condició humana no és ni atemporal ni ahistòrica. Es tracta d’una concepció que neix filosòficament i es desenvolupa políticament en el trànsit del feudalisme a la modernitat i que es tradueix jurídicament en alguns textos emblemàtics com la Bill of Rights britànica (1689), la Declaració de Drets de Virgínia i les deu esmenes a la Constitució nord-americana (1776 i 1791) i en la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa (1789).

Podem dir que els drets humans són un conjunt de facultats i institucions que, en cada moment històric, concreten les exigències de la dignitat, la llibertat i la igualtat humanes, les quals han de ser reconegudes positivament pels ordenaments jurídics en els àmbits nacional i internacional.


Aquesta connexió entre filosofia i dret és present en la definició de què s’entén per drets humans. Així, el concepte drets humans significa, segons el context en què es pronunciï, una pretensió moral forta que s’ha d’atendre per fer una vida humana digna i un sistema de dret positiu en el qual, efectivament, els drets estan reconeguts legalment. Existeix doncs un fonament ètic legitimador dels drets humans, que només es fa efectiu quan l’ordenament jurídic reconeix i protegeix aquests drets.

D’aquesta manera, podem concretar quin és el fonament dels drets humans: els valors de la dignitat, llibertat i igualtat i dotar de dinamisme aquesta categoria (els drets humans són concrecions dels valors acabats d’esmentar en cada moment històric). A partir d’aquesta concepció, cal aclarir que les facultats a què es refereixen aquests drets humans han de respondre a una pretensió o expectativa justa i, per tant, generalitzable, no a un privilegi. Totes les persones, en circumstàncies similars, han de poder gaudir d’aquest dret.

Mentre que el dret representa una expectativa tendencialment generalitzable, inclusiva i igualitària, un privilegi comporta una pretensió tendencialment restrictiva, excloent i discriminatòria.



1.1.1. Drets i deures

La universalitat dels drets humans no és incompatible amb els drets reconeguts a alguns col·lectius atesa la seva vulnerabilitat més gran:

  1. al valor de la igualtat com a punt de partida, és a dir, tractar tothom de la mateixa manera, s’hi ha d’afegir un concepte d’igualtat com a punt d’arribada, que tothom gaudeixi efectivament de tots els drets;
  2. el titular dels drets sempre és la persona física, l’individu. Però també en poden ser titulars els grups o col·lectius. Així, l’autodeterminació dels pobles sota dominació colonial es preveu com a dret humà en els Pactes internacionals de drets humans de 1966, i hi ha declaracions de drets dirigides únicament a minories i pobles i indígenes, entre d’altres, per no parlar dels drets de les «dones», dels «infants», etc. De fet, una de les característiques del reconeixement internacional dels drets humans dels nostres dies és la de l’especialització;
  3. el deure de respectar i protegir els drets humans recau sempre, de manera directa, sobre la figura de l’Estat sobirà, entès com a poder públic. Per tant, no només involucra l’administració central, sinó també tot el seu aparell legislatiu i judicial, així com els ens territorials descentralitzats, les empreses públiques, etc. Els òrgans d’experts encarregats de la supervisió del compliment dels tractats internacionals de drets humans es refereixen a una triple obligació de respectar, que equivaldria a:
    • no interferir en el gaudi dels drets humans,
    • promoure la consecució d’aquests drets o emprendre accions positives per fer-la efectiva, i
    • protegir els drets humans, és a dir, garantir que se satisfacin davant amenaces provinents de qualsevol actor.


Al costat dels deures de l’Estat, podem referir-nos a la responsabilitat d’actors privats, individus i sobretot empreses privades, de respectar els drets humans, com per exemple pel que fa al deure de no-discriminació.



1.1.2. Fonts normatives

Els drets humans així considerats estan recollits en diferents fonts normatives, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional.

Pla nacional
En primer lloc, els estats democràtics solen recollir declaracions de drets en la seva norma suprema, la Constitució. S’anomenen drets fonamentals perquè gaudeixen de garanties jurisdiccionals específiques, a les quals poden recórrer directament els particulars (com és el cas del recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional).

Pla internacional
En el pla internacional, disposem de dotzenes de tractats internacionals (vinculants només per als estats que els van signar) a partir del marc general de la Declaració Universal de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). S’adrecen als estats en termes d’obligació de comportament o de resultat, però la responsabilitat s’exigeix, si escau, només en el pla internacional, no en l’àmbit intern. En qualsevol cas, tenen un important valor homogeneïtzador, en la mesura que estableixen els estàndards de quins són i com s’han d’interpretar els drets humans.

Pla subestatal
A banda d’aquestes, últimament estan apareixent declaracions de drets que són assumides en altres àmbits, com en el pla subestatal, ja sigui regional o local.

En el primer cas, trobem l’exemple del títol I de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya sobre «drets, deures i principis rectors» (2006), que amplia i actualitza el catàleg de drets de la Constitució espanyola.

En el pla local, hi ha experiències interessants, com ara la Carta de Drets i Responsabilitats de Mont-real (2006) o la Carta de Ciutadania de Barcelona (2010). També en l’àmbit local, però amb efectes transnacionals, és especialment significativa l’experiència de la Carta Europea de Drets Humans a la Ciutat.

Dret: llibertat, facultat o reivindicació bàsica que correspon a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, que ha de ser respectada i garantida pels altres i pels estats.

Responsabilitat: obligació d’adaptar el comportament a les normes establertes i respectar les obligacions. Atès que l’ésser humà viu en societat, no només té drets, sinó també obligacions envers els altres éssers humans i l’Estat mateix.




1.2. Característiques dels drets humans: indivisibilitat, interdependència i universalitat.


La Conferència Mundial de Drets Humans celebrada a Viena el 1993 va afirmar, en la seva Declaració final, que els drets humans, tal com estan recollits en la Declaració Universal de Drets Humans i desenvolupaments subsegüents, són indivisibles, interdependents i universals.


1.2.1. Indivisibilitat

La indivisibilitat dels drets humans comporta la impossibilitat de separar les diferents categories de drets: civils i polítics, o econòmics, socials i culturals. Tots aquests són drets necessaris que cal garantir plenament, sense que la preferència per uns sigui una excusa per menysprear els altres.



1.2.2. Interdependència

Amb relació a la interdependència, encara és freqüent sentir que els drets civils i polítics són «autèntics» drets, «exigibles» davant els poders públics i els tribunals, ja que corresponen a un comportament abstencionista de l’Estat, de «deixar fer», sense cost econòmic. En canvi, els drets econòmics, socials i culturals serien intervencionistes i costosos, i no tindrien cap altra naturalesa que la de principis programàtics, de política pública, inexigibles en el cas concret.

Els òrgans de tractats de l’ONU expliquen que els estats tenen no només el deure de respectar, sinó també de protegir i promoure els drets humans.


Es tracta d’una visió dels drets simplista i incompleta, que desconeix l’alt grau d’intervencionisme de l’Estat que requereix la satisfacció de tots els drets humans.

En aquesta línia, el Tribunal Europeu de Drets Humans parla de les obligacions positives dels estats. Així mateix, aquesta visió no pot amagar els enormes costos econòmics que tenen alguns drets civils i polítics (garantir un judici just o celebrar eleccions periòdiques, per exemple). En canvi, hi ha drets socials que no tenen un cost directe (el dret a crear i participar en sindicats, la prohibició de la discriminació en l’accés a la salut, l’àmbit laboral o l’educació, el dret a la seguretat en el lloc de treball), si més no per a l’Estat (el dret a un salari digne).

Tots els drets humans tenen costos econòmics i impliquen intervenció de l’Estat si es volen satisfer totalment. Tots ells són perfectament exigibles davant les autoritats públiques nacionals, inclosos els tribunals, si es defineixen adequadament en les lleis substantives i s’adeqüen les lleis processals.

D’altra banda, la interdependència dels drets humans representa, entre altres coses, reforçar cada dret per mitjà de la garantia de la resta de drets, i, a la vegada, la impossibilitat de protegir uns drets si amb això vulnerem o deixem de garantir els altres. Per posar-ne dos exemples, la democràcia més perfecta formalment és buida de contingut quan els seus ciutadans pateixen desigualtats reals que comporten que la seva capacitat de participació política real quedi completament alterada. Igualment, estats amb cobertures sanitàries i educatives de prop del 100%, en els quals els ciutadans no poden expressar la seva disconformitat, també vulneren el dret a la salut i el dret a l’educació, ja que aquests drets no només tenen un contingut material de resultat, sinó també de participació ciutadana.



1.2.3. Universalitat

Des de la Carta de les Nacions Unides i la Declaració Universal dels Drets Humans, com indica clarament el nom d’aquesta última, s’havia assumit que els drets humans pertanyen a tots els éssers humans de la mateixa manera, amb independència del seu origen ètnic, racial, religiós o cultural, perquè es basen en la idea de la dignitat inherent a tot ésser humà; dignitat humana que comporta alhora la radical igualtat entre els éssers humans i el caràcter únic de cada ésser humà. I, de fet, des d’un punt de vista jurídic internacional, la universalitat dels drets humans té un clar fonament en el caràcter imperatiu (ius cogens) de les normes que recullen el nucli dur dels drets humans. Són normes generalment acceptades pels estats en la Declaració Universal i altres tractats internacionals, respecte a les quals la comunitat internacional ha expressat un alt grau de consens.

Ius cogens: normes d’obligat compliment en l’àmbit del Dret internacional que escapen al lliure consentiment dels estats. Normes obligatòries per part de tots els estats de la societat internacional sense necessitat de ser expressament acceptades.

Per tant, podem dir que els drets humans són indivisibles: tots ells (civils, polítics, econòmics, socials i culturals) són necessaris i cal garantir-los plenament.

En la mateixa línia, la interdependència dels drets emfatitza que, en realitat, els drets humans són complementaris, que en la seva realització hi ha interaccions contínues i que en el seu exercici els drets es reforcen mútuament. La universalitat, finalment, no implica res més que reconèixer que els drets humans corresponen a tots els éssers humans de la mateixa manera, atès que estan basats en la dignitat inherent a tot ésser humà.


En definitiva, aquesta triple afirmació constitueix la resposta al doble debat sobre el suposat rànquing de drets humans i sobre el relativisme cultural com a límit dels drets.





1.3. Relativisme cultural


Davant aquesta assumpció hi ha hagut veus, particularment intenses al món islàmic i oriental, que han defensat diverses formes de relativisme cultural. En la seva versió més extrema, el relativisme cultural afirma que la cultura, inclosa la religió, és la principal font de validesa d’un dret o d’una regla moral, i que, en conseqüència, els drets humans s’han d’adaptar a aquests estàndards i poden tenir diverses gradacions en els respectius països del món. En una versió més suau, els països asiàtics van adoptar abans de la Conferència de Viena de 1993 una declaració en la qual, sense negar la universalitat dels drets humans, els situaven en el context del moment. Volien reflectir la significació de les particularitats nacionals i regionals, i també dels diversos antecedents històrics, culturals i religiosos.

Sovint, el relativisme cultural porta implícita una acusació als països occidentals d’actuar de manera imperialista, fins i tot fent passar per universals valors merament regionals. La veritat, però, és que la funció dels drets humans ha estat capital per impedir l’extensió d’alguns «valors occidentals», com eren el racisme, el sexisme, l’antisemitisme, el colonialisme o l’esclavitud. I també és cert que sovint s’utilitza el relativisme com a excusa per mantenir pràctiques o règims absolutament incompatibles amb qualsevol concepció de dignitat humana.

Dit això, és innegable que la tradició, la història, la cultura i la religió influeixen i modulen l’aproximació dels pobles als drets humans. També és innegable el fet que la major part dels drets humans no són absoluts, sinó que admeten restriccions i limitacions. La Declaració Universal mateixa reconeix la possibilitat de limitar determinats drets per tal de satisfer les exigències de la moral, l’ordre públic i el benestar general en una societat democràtica. Per tant, un cert grau de relativisme és inherent a la mateixa naturalesa humana, en la mesura en què l’ésser humà és també un ésser social i cultural.

El problema és que el discurs del relativisme cultural sol amagar un interès per actuar de manera incompatible amb el valor inalienable de la dignitat humana, fins i tot contravenint aspectes centrals de la protecció dels drets humans. Per tant, convé distingir dues situacions:

  • D’una banda, la universalitat dels drets reconeguts en l’àmbit mundial no impedeix l’enriquiment d’aquests drets en el pla regional, com ha succeït en els entorns europeu, americà i africà.
  • D’altra banda, les restriccions i limitacions dels drets universals també poden ser acceptables, si es duen a terme respectant les formes i requisits substantius que estableixen aquests mateixos tractats de drets humans. El que no és acceptable és que aquestes restriccions siguin una negació del dret en si o estiguin basades en motius incompatibles amb el fonament mateix dels drets humans, la dignitat humana o dels principis generals que els regeixen, com ara el principi de no-discriminació.


Cal destacar en aquest sentit que les reserves al Pacte internacional de drets civils i polítics (es veurà en el punt 4.1) que tenen com a base el relativisme cultural, particularment pel que fa als drets de les dones, han estat considerades pel Comitè de Drets Humans, l’òrgan independent encarregat de la seva supervisió, com a contràries a l’objecte i fi del tractat. I també és important que els caps d’estat i de govern del món hagin afirmat de manera decidida, en la Declaració final de la Cimera Mundial celebrada el setembre de 2005, que:

«[…] Tots els drets humans són universals, indivisibles, interrelacionats, interdependents i es reforcen mútuament. […] Tot i que la significació de les particularitats nacionals i regionals i dels diversos antecedents històrics, culturals i religiosos han de tenir en compte tots els estats, més enllà de quins siguin els seus sistemes polítics, econòmics, i culturals, tenen el deure de promoure i protegir tots els drets humans i les llibertats fonamentals».

Relativisme cultural: apreciació de diferències entre cultures que representen punts de vista diferents davant de fenòmens socials que es produeixen en contextos geogràfics i socials heterogenis.




Resol les següents activitats d'aprenentatge a l'entorn virtual de formació Odissea.

  • M1_Activitat 1. En què es diferencien un dret i un privilegi?
  • M1_Activitat 2. Penses que són compatibles l’universalisme i el relativisme en matèria de drets humans?




Per ampliar informació et recomanem que consultis els enllaços següents: